Arxiu d'etiquetes: rodal

MOLÍ D’EN TORRELLA

Un dels molins més grans i emblemàtics del Ripoll

Molí d'en Torrella

Molí d’en Torrella. Foto: C. P.

És un dels molins més representatius del Ripoll, ja que les seves restes exemplifiquen perfectament les transformacions successives que han protagonitzat aquestes edificacions amb el pas dels anys. La façana nord conserva encara les traces de diversos salts d’aigua, les rodes verticals i les turbines modernes per generar electricitat. Rehabilitar-lo comportaria un valor afegit extraordinari al parc fluvial del Ripoll. Ara és de l’Ajuntament, després que el comprés al Ministeri d’Hisenda, que n’era propietari des dels anys setanta, quan va fer fallida l’empresa que hi havia.

L’edifici actual correspon bàsicament a les intervencions del primer quart del segle XIX, amb les quals s’aconseguí optimitzar al màxim els saltants. En aquell moment es convertí en un dels molins de la indústria tèxtil més grans del Ripoll gràcies al fort pendent que aconseguia l’aigua. Tanmateix, mantenia els batans i el casal del molí fariner, que encara es pot veure avui. Abans, pels volts del 1750, Bartomeu Amat l’havia adquirit i entre 1820 i 1830 els seus successors hi havien fet profundes transformacions.

Molí d'en TorrellaPerò el molí venia d’antic. L’any 999 es documenta en aquest indret el molí de la Garriga, que formava part del mas del mateix nom. Des del segle XI, en foren senyors els de la casa de Sobarber i el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que establiren mas i molí a diverses generacions de la família Garriga.

Entre els segles XIII i XVI, havia estat un molí fariner amb dos parells de moles que rebien l’aigua de la mateixa sèquia que regava l’horta de la Garriga, situada on avui hi ha la fàbrica de Cal Castelló. Des del 1527 foren possessors del molí membres de la família Torrella, que li van donar el nom actual i que, a l’inici del segle XVII, hi instal·laren un giny draper que coexistí amb les moles farineres.

VIA ROMANA

Passava pel costat del pont de la Salut

Abans de la construcció del pont de la Salut, el camí ral de Sabadell a Caldes de Montbui, hereu de l’antiga via romana, travessava el Ripoll per un gual situat davant del molí d’en Torrella. Les riuades de l’any 1962 van posar al descobert, davant del molí, un paviment d’època romana. L’any 1998 una intervenció arqueològica motivada per les obres de condicionament del Ripoll va permetre localitzar a la riba esquerra del riu les restes de la solera de preparació d’un camí amb material d’època romana. La part superior del camí s’havia transformat i destruït amb la construcció del pont. Aquest vial d’època romana (segle I dC) podria correspondre a la via Augusta al seu pas per Sabadell.

CAMÍ VELL DE CALDES

Hereu de l’antiga via romana

El camí ral de Caldes va aprofitar el traçat de l’antiga via romana, sobretot a la baixada al gual del Ripoll. L’any 1021 apareix documentada una via que passava pel costat del molí que avui coneixem per d’en Torrella. El 1373 un altre document cita explícitament el camí que de Sabadell va a Caldes de Montbui. El pla de carreteres i camins veïnals de la Diputació de Barcelona de l’any 1857 preveia tres nous camins –aprofitant part del traçat dels antics– que havien d’unir Sabadell amb Caldes, Polinyà i Granollers per Santa Perpètua. Això comportà l’inici de la construcció del nou camí de Caldes l’any 1862, que en alguns sectors es sobreposà a l’antic i en d’altres l’esborrà completament. Cal tenir en compte que el tram mitjà del Ripoll es caracteritza per tenir talussos alts i no es pot travessar per qualsevol indret, per la qual cosa són comptats els passos naturals existents, els quals s’han aprofitat al llarg dels segles.

RIU TORT

Riu curt i sinuós, ric en vegetació

Neix prop del cementiri de Castellar del Vallès i desguassa al Ripoll passat el turó d’Arraona, just abans d’arribar al pont de la Salut. L’últim tram és força sinuós, per la qual cosa devia prendre el nom de Tort. Antigament, en passar per la fàbrica Ricart feia una gran volta coneguda pel meandre del Toixó. Les terres que quedaven entre el riu Tort i el Ripoll ja es regaven al segle XIV.

TURÓ D’ARRAONA

Emplaçament del castell d’Arraona

Turó Arraona LFL

Turó d’Arraona. Foto: Lluís Fernàndez

En aquest esperó de terreny entre els rius Ripoll i Tort s’aixecava el castell d’Arraona, que va ser un dels elements fundacionals del que ara és el municipi de Sabadell. L’edificació devia ser senzilla i ha deixat molt poques restes arqueològiques. El castell apareix documentat per primera vegada l’any 1049, tot i que el terme d’Arraone s’esmenta ja a mitjan segle X. Era l’enclavament dels poders feudals delegats del comte de Barcelona en aquesta zona del Vallès. Els senyors d’Arraona tenien el domini sobre terres, béns i persones i van ser els promotors del mercat de Sabadell, que va esdevenir el nucli originari de la ciutat actual. A partir del segle XIV, el castell va formar part del patrimoni reial i progressivament va anar perdent importància davant la creixent vila de Sabadell. Al segle XVIII ja estava derruït i gairebé oblidat del tot.

TERRASSA FLUVIAL

Terme geològic, visible al Ripoll

Plans d'Arraona

Els plans d’Arraona i l’horta d’Arraona, dues terrasses fluvials. Foto: C. P.

En geologia, les terrasses són els graons que hi pot haver al costat d’un riu, provocats per l’erosió al llarg de milers d’anys. En un moment remot, l’aigua va començar a passar per una superfície molt ampla, tot fent esses generoses. Amb el pas dels mil·lennis, i sobretot a causa d’un refredament del clima i per tant d’una baixada del nivell del mar, el riu es va anar enfonsant progressivament cap al centre i va abandonar terreny al costat, que ara queda per sobre de l’aigua però per sota del marge més alt. Aquests pisos intermedis s’anomenen terrasses.

En diversos indrets del Ripoll es poden observar quatre graons diferents. És el cas, per exemple, de la vista del costat esquerre de la Caseta de les Aigües. El primer graó seria el sòl del Taulí, el segon equivaldria al terreny pla del costat superior esquerre de la Caseta, una altra terrassa coincidiria aproximadament amb el camí que hi porta i la darrera és el llit actual del riu.

Les terrasses formades a la plana al·luvial del quaternari han esdevingut un terreny pla i ric en sediments i minerals. Com que queden arrecerades en els meandres, són espais protegits de les fortes avingudes d’aigua i es consideren molt aptes per al conreu.

EL MOLÍ D’EN FONT

El molí documentat des de més antic

El molí d’en Font havia estat sempre a la riba esquerra del Ripoll, al bell mig d’un meandre molt i molt pronunciat. Però l’aigua de les riuades del 1962 va passar pel dret i va provocar greus danys, per la qual cosa es va decidir d’eliminar el meandre. L’operació va consistir a tallar el terreny natural per fer un llit artificial i més recte per a l’aigua. Per això l’edifici va quedar des d’aleshores a la riba dreta del riu.

2369a

Molí d’en Font després de la nevada del 1962. Foto: Josep Busoms Domènech. Arxiu Fotogràfic de la UES

Tenim constància que l’any 973 en aquest meandre hi havia el primer molí de tot aquest tram del Ripoll. Al segle xi era un molí compartit per diverses persones que, per torns, tenien dret a moldre unes hores concretes. Pels volts del 1050, i gràcies a un testament, el monestir de Sant Llorenç del Munt rebé el molí. El monestir fou senyor del molí d’en Font i de l’antecessor del de l’Amat fins almenys al segle XVIII, i obligava la gent dels seus dominis a reparar-los, a anar-hi a moldre i a pagar-ne rendes. Els documents, doncs, proven que no foren pas els monjos de Sant Llorenç del Munt els que construïren molins i sèquies al Ripoll, tal com s’ha cregut tradicionalment, sinó que només n’adquiriren el domini senyorial.

El monestir donà en establiment aquesta propietat als habitants del mas Hortals –després Fossar i, finalment, Can Català–. Fou, doncs, el molí fariner vinculat a Can Català, tot i que el menaven moliners d’ofici, que en pagaven arrendament.

A la primeria del segle XVIII, el molí estava derruït, però després consta com un molí draper en ple funcionament, i ho fou tot aquell segle. A l’inici del segle XIX s’hi introduí el tèxtil i fou arrendat i sotsarrendat per diversos fabricants. La roda hidràulica encara es mantenia l’any 1902, tot i que coexistia amb una màquina de vapor.