Arxiu d'etiquetes: Can Deu

FONT DEL CORRÓ (desapareguda)

Al mig de la Verneda de Can Deu

Font del Corró

Font del Corró (desapareguda). Foto: Lluís Fernàndez

Aquesta font va desaparèixer just després de publicar el llibre Quatre itineraris pel Ripoll a Sabadell, a la primavera del 2004. Consistia en un tub d’uralita d’on sortia aigua força abundosa, canalitzada per un reguerot. Alguns hortolans l’aprofitaven ocasionalment per regar. El nom provenia del fet que, uns quants anys abans, al costat de la font hi havia un corró de pedra dels que servien per batre a les eres. Del camí estant se’n veia la pica.

Anuncis

FONT DEL SURO

Prop d’unes alzines sureres

Font del Suro

Font del Suro. Foto: Lluís Fernàndez

La font del Suro recull diversos escorrims d’aigua que procedeixen de la font dels Capellans, com també del torrent que hi va a parar. De fet, aquesta deu és de construcció molt recent. Fins fa poc la font del Suro era uns metres més avall, també a l’esquerra del camí, just abans d’arribar al revolt següent, el de les alzines sureres. Val a dir que la presència d’aquestes sureres és del tot excepcional i ens indica que aquí hi ha un aflorament de substrat silícic.

FONT DELS CAPELLANS

Diuen que no coneix sequera

Font dels Capellans

Font dels Capellans. Foto Lluís Fernàndez

Al segle XVIII ja se l’anomenava així. Recull l’aigua del torrent dels Capellans, afluent del de Ribatallada. Dins l’arcada hi ha una portella que dóna pas a la mina. Avui és propietat de la Companyia d’Aigües de Sabadell i continua sent molt visitada.

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA

El campanar ens mostra elements dels segles XI al XVIII

Sant Julià és un vell territori de quan el país era administrat per parròquies. Malgrat que les primeres notícies que en coneixem són del segle xi, tots els indicis ens parlen d’una ocupació molt anterior. Entre els segles XI i XIV depenia del castell de Ribatallada i fins i tot podria ser que hagués estat la capella del castell. Tanmateix, al segle XIV Sant Julià passà a dependre del castell de Terrassa.

Sant Julià d'Altua

Sant Julià d’Altura. Foto: Lluís Fernàndez

La parròquia de Sant Julià formava part de la Universitat Forana de Sant Pere de Terrassa, que era independent de la ciutat de Terrassa des del segle xvi. Ara fa cent anys, el 1904, Terrassa i Sabadell es van repartir aquest territori quan va desaparèixer el poble de Sant Pere. Les crisis del món rural dels segles xvii a xix van sentenciar, tot i que amb petites revifalles, l’activitat parroquial. A mitjan segle xx, com a parròquia va començar a pertànyer al barri de Ca n’Oriac.

S’hi van fer obres importants el 1611, quan, seguint les premisses del Concili contrareformista de Trento, es va construir l’ampli edifici actual, d’estil renaixentista, encara que avui es presenta molt modificat a causa de l’incendi que va sofrir al començament de la Guerra Civil del 1936. És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, desenvolupada entre dos cossos verticals, el campanar a ponent i la cúpula del presbiteri a llevant, que ens dóna la imatge característica d’aquest conjunt.

L’edifici és en general una construcció de l’inici del segle XVII, tot i que conserva restes de l’xi al mur de tramuntana. El campanar ens en dóna una cronologia completa, que va des del segle xi –quan era un campanar de paret–, passant pels segles XIII i XV –quan es va transformar en una torre–, fins a l’ampliació octavada del final del segle XVII.

Vegeu l’església de Sant Julià d’Altura a la Viquipèdia.

EL BOSC DE CAN DEU

Parc de lleure i de coneixement de la natura

El de Can Deu és un bosc típic del Vallès dels nostres dies, un pulmó verd molt proper a una ciutat mitjana. Es tracta bàsicament d’una pineda de pi blanc, amb força roures i alzines, sovint encara arbustius, que malden per anar recuperant terreny als pins. El sotabosc, esclarissat, és l’habitual de les pinedes vallesanes, amb arbustos com les estepes, el romaní i la gatosa, juntament amb plantes de la vegetació de bardissa, esbarzers i roldor. Una xarxa de camins planers permet endinsar-se en aquest espai forestal, que és producte d’una gestió molt influïda culturalment pel model de bosc net centreuropeu. I és que avui el bosc de Can Deu, propietat de la Caixa de Sabadell, és sobretot un parc o un espai de lleure. Una zona on conviuen des de fa molts anys l’esport, les fontades de diumenge i les passejades a peu o amb bicicleta. Segons el Pla d’Ordenació de Sabadell, urbanísticament està qualificat com a parc perirubà; els altres dos grans parcs periurbans de la ciutat són els de la Salut i Castellarnau.

Vegeu el bosc de Can Deu a la Viquipèdia.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE VERDERS

Originària d’Osona i traslladada a Sabadell

Sant Vicenç de Verders

Sant Vicenç de Verders. Foto: Lluís Fernàndez

Sant Vicenç de Verders és un bon exemple de capella rural romànica del segle xi. Fou construïda al sud de Santa Maria de Corcó, al costat del mas Verders, en un indret que avui resta negat per les aigües del pantà de Sau. L’anomenaven també Sant Vicenç Sarriera.

Durant el curs 1973-74, aprofitant el baix nivell de les aigües del pantà després d’una gran sequera, la van traslladar al bosc de Can Deu per poder-la conservar. Malgrat que algú afirma que la van desmuntar i tornar a bastir pedra per pedra, sembla que de bona voluntat no en faltava, però que la part inferior dels murs s’ha quedat a Osona i que no tots els carreus són els originals.

Té una sola nau amb volta de canó i un absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes damunt d’una finestra central de doble esqueixada. La porta principal i la lateral tenen un arc de mig punt. Avui tota la teulada és de lloses, tot i que abans només n’hi havia a l’absis.

MUSEU DE CAN DEU

Seu del Museu d’Eines del Camp

Can Deu

Masia de Can Deu. Fotos: Lluís Fernàndez

L’any 1964, la Caixa d’Estalvis de Sabadell comprà Can Deu als descendents dels Mornau, els germans Josep Lluís i Josepa de Nadal, per establir-hi el Museu d’Eines del Camp. Però antigament es coneixia com mas Sallent, part de les terres del qual –les de la dreta del Ripoll, prop de Can Pagès– apareixen citades en documents del segle xi, pertanyents el monestir de Sant Llorenç del Munt. El mas i la família Sallent són documentats des de principis del segle xiv. Entre els descendents de la casa hi haurà notaris i fills cabalers. Can Sallent de Castellar del Vallès deu el seu nom al maridatge de la pubilla Gili amb un fill cabaler del mas Sallent l’any 1480.

El mas Sallent va tenir un període d’expansió entre les segles xiv al xvi. A principis del xvii aquesta bonança s’acabà. La mort prematura dels hereus per causa de la pesta va deixar la casa en una situació crítica. Hi quedà nomCan Deu i molíés una filla, Isabel, que es casà amb Jaume Deu, de Sant Feliu de Codines. La filla del matrimoni, Isabel Deu i Sallent, l’any 1673 hagué de vendre el mas i el molí a Josep de Ferrer i Vinyals de la Torre, noble barceloní, “oïdor” de la Reial Audiència de Catalunya. El fill d’aquest, Manuel de Ferrer i Sitges, amplià la propietat, tot i que pel fet de ser austriacista va veure segrestats els seus béns per ordre del rei borbó Felip V. L’any 1776 Can Deu era venut en encant públic per voluntat de la propietària, Mariana de Ferrer. La compradora fou Anna Maria Derrer per 22.500 lliures catalanes. En mans de la nova propietària i dels seus descendents, els Amat i els Mornau, es va construir el molí (dit d’en Mornau), s’amplià la casa i augmentaren els establiments de rabassa morta de vinya.