PANTÀ DE RIBATALLADA

Subministrà aigua a la ciutat entre 1895 i 1962

Embassament Ribatallata Fot Joan Canudas 1962

Pantà de Ribatallada. Foto: Joan Canudas, 1962

Fou construït el 1895, sota mateix de la masia castell de Ribatallada. Tenia una capacitat de 10.000 m3 i s’alimentava de les aigües de la mina de Ribatallada. A partir del 1901 també començà a nodrir-se de la mina del torrent de Gotelles. Va ser una de les principals fonts de proveïment d’aigua a la ciutat, fins que els aiguats de 1962 el van inutilitzar. Estava format per un mur de contenció que retenia l’aigua i una comporta de ferro que permetia regular-ne la sortida cap a l’antiga mina de Ribatallada.

MASIA CASTELL DE RIBATALLADA

Encimbellada dalt d’un turó

Masia del terme de Castellar del Vallès i parròquia de Sant Julià d’altura. El lloc és documentat l’any 1060 i el castell, l’any 1080. L’any 1136 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el donà en feu al senescal Guillem Ramon. L’any 1310 Gastó de Montcada establí el castell als Clasquerí, senyors de Castellar del Vallès. A la segona meitat del segle xiv hi tenien drets els Pera de Ribatallada, els Togores (emparentats amb els anteriors) i els Clasquerí. Al final del segle xiv ja es parla del mas de Ribatallada i d’una família pagesa cognominada Ribatallada. Per tot plegat, encara avui els historiadors no saben del cert si aquesta edificació era un castell, una masia o una casa fortificada, perquè el castell també podia haver estat on hi ha les restes dites de la Moreria.

Ribatallada

Masia castell de Ribatallada. Foto: Lluís Fernàndez

La masia i la família Ribatallada van tenir continuïtat des de les primeres referències documentals del segle xiv fins a l’any 1802, en què morí solter el darrer hereu Ribatallada. En el decurs d’aquests 600 anys diverses línies cabaleres Ribatallada han continuat fins als nostres dies a Castellar del Vallès o a Sant Cugat, on ha quedat com a nom de la rambla. L’any 1653 consta que la casa tenia capella pròpia dedicada a sant Ramon. Al segle xviii es comencen a aprofitar les aigües del lloc i es construeixen dos pous de glaç.

Després de la mort del darrer hereu Ribatallada, la propietat passà al renebot Miquel Juliana Torres, important propietari de Castellar. La incorporació del patrimoni Ribatallada va proporcionar encara més ascendència social a la família, fins al punt que tingueren pretensions de noblesa i van arribar a falsificar els seus orígens pagesos. L’any 1879 Ignasi Juliana de Ribatallada i Albert va vendre la finca a la Societat de Propietaris de la Mina d’Aigües de Sabadell per 11.250 duros. La propietat tenia llavors 74 ha d’extensió –dedicades majoritàriament a vinya–, la masia i els dos pous de glaç.

FONT DEL SURO

Prop d’unes alzines sureres

Font del Suro

Font del Suro. Foto: Lluís Fernàndez

La font del Suro recull diversos escorrims d’aigua que procedeixen de la font dels Capellans, com també del torrent que hi va a parar. De fet, aquesta deu és de construcció molt recent. Fins fa poc la font del Suro era uns metres més avall, també a l’esquerra del camí, just abans d’arribar al revolt següent, el de les alzines sureres. Val a dir que la presència d’aquestes sureres és del tot excepcional i ens indica que aquí hi ha un aflorament de substrat silícic.

FONT DELS CAPELLANS

Diuen que no coneix sequera

Font dels Capellans

Font dels Capellans. Foto Lluís Fernàndez

Al segle XVIII ja se l’anomenava així. Recull l’aigua del torrent dels Capellans, afluent del de Ribatallada. Dins l’arcada hi ha una portella que dóna pas a la mina. Avui és propietat de la Companyia d’Aigües de Sabadell i continua sent molt visitada.

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA

El campanar ens mostra elements dels segles XI al XVIII

Sant Julià és un vell territori de quan el país era administrat per parròquies. Malgrat que les primeres notícies que en coneixem són del segle xi, tots els indicis ens parlen d’una ocupació molt anterior. Entre els segles XI i XIV depenia del castell de Ribatallada i fins i tot podria ser que hagués estat la capella del castell. Tanmateix, al segle XIV Sant Julià passà a dependre del castell de Terrassa.

Sant Julià d'Altua

Sant Julià d’Altura. Foto: Lluís Fernàndez

La parròquia de Sant Julià formava part de la Universitat Forana de Sant Pere de Terrassa, que era independent de la ciutat de Terrassa des del segle xvi. Ara fa cent anys, el 1904, Terrassa i Sabadell es van repartir aquest territori quan va desaparèixer el poble de Sant Pere. Les crisis del món rural dels segles xvii a xix van sentenciar, tot i que amb petites revifalles, l’activitat parroquial. A mitjan segle xx, com a parròquia va començar a pertànyer al barri de Ca n’Oriac.

S’hi van fer obres importants el 1611, quan, seguint les premisses del Concili contrareformista de Trento, es va construir l’ampli edifici actual, d’estil renaixentista, encara que avui es presenta molt modificat a causa de l’incendi que va sofrir al començament de la Guerra Civil del 1936. És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, desenvolupada entre dos cossos verticals, el campanar a ponent i la cúpula del presbiteri a llevant, que ens dóna la imatge característica d’aquest conjunt.

L’edifici és en general una construcció de l’inici del segle XVII, tot i que conserva restes de l’xi al mur de tramuntana. El campanar ens en dóna una cronologia completa, que va des del segle xi –quan era un campanar de paret–, passant pels segles XIII i XV –quan es va transformar en una torre–, fins a l’ampliació octavada del final del segle XVII.

Vegeu l’església de Sant Julià d’Altura a la Viquipèdia.

EL BOSC DE CAN DEU

Parc de lleure i de coneixement de la natura

El de Can Deu és un bosc típic del Vallès dels nostres dies, un pulmó verd molt proper a una ciutat mitjana. Es tracta bàsicament d’una pineda de pi blanc, amb força roures i alzines, sovint encara arbustius, que malden per anar recuperant terreny als pins. El sotabosc, esclarissat, és l’habitual de les pinedes vallesanes, amb arbustos com les estepes, el romaní i la gatosa, juntament amb plantes de la vegetació de bardissa, esbarzers i roldor. Una xarxa de camins planers permet endinsar-se en aquest espai forestal, que és producte d’una gestió molt influïda culturalment pel model de bosc net centreuropeu. I és que avui el bosc de Can Deu, propietat de la Caixa de Sabadell, és sobretot un parc o un espai de lleure. Una zona on conviuen des de fa molts anys l’esport, les fontades de diumenge i les passejades a peu o amb bicicleta. Segons el Pla d’Ordenació de Sabadell, urbanísticament està qualificat com a parc perirubà; els altres dos grans parcs periurbans de la ciutat són els de la Salut i Castellarnau.

Vegeu el bosc de Can Deu a la Viquipèdia.

ESGLÉSIA DE SANT VICENÇ DE VERDERS

Originària d’Osona i traslladada a Sabadell

Sant Vicenç de Verders

Sant Vicenç de Verders. Foto: Lluís Fernàndez

Sant Vicenç de Verders és un bon exemple de capella rural romànica del segle xi. Fou construïda al sud de Santa Maria de Corcó, al costat del mas Verders, en un indret que avui resta negat per les aigües del pantà de Sau. L’anomenaven també Sant Vicenç Sarriera.

Durant el curs 1973-74, aprofitant el baix nivell de les aigües del pantà després d’una gran sequera, la van traslladar al bosc de Can Deu per poder-la conservar. Malgrat que algú afirma que la van desmuntar i tornar a bastir pedra per pedra, sembla que de bona voluntat no en faltava, però que la part inferior dels murs s’ha quedat a Osona i que no tots els carreus són els originals.

Té una sola nau amb volta de canó i un absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes damunt d’una finestra central de doble esqueixada. La porta principal i la lateral tenen un arc de mig punt. Avui tota la teulada és de lloses, tot i que abans només n’hi havia a l’absis.

MUSEU DE CAN DEU

Seu del Museu d’Eines del Camp

Can Deu

Masia de Can Deu. Fotos: Lluís Fernàndez

L’any 1964, la Caixa d’Estalvis de Sabadell comprà Can Deu als descendents dels Mornau, els germans Josep Lluís i Josepa de Nadal, per establir-hi el Museu d’Eines del Camp. Però antigament es coneixia com mas Sallent, part de les terres del qual –les de la dreta del Ripoll, prop de Can Pagès– apareixen citades en documents del segle xi, pertanyents el monestir de Sant Llorenç del Munt. El mas i la família Sallent són documentats des de principis del segle xiv. Entre els descendents de la casa hi haurà notaris i fills cabalers. Can Sallent de Castellar del Vallès deu el seu nom al maridatge de la pubilla Gili amb un fill cabaler del mas Sallent l’any 1480.

El mas Sallent va tenir un període d’expansió entre les segles xiv al xvi. A principis del xvii aquesta bonança s’acabà. La mort prematura dels hereus per causa de la pesta va deixar la casa en una situació crítica. Hi quedà nomCan Deu i molíés una filla, Isabel, que es casà amb Jaume Deu, de Sant Feliu de Codines. La filla del matrimoni, Isabel Deu i Sallent, l’any 1673 hagué de vendre el mas i el molí a Josep de Ferrer i Vinyals de la Torre, noble barceloní, “oïdor” de la Reial Audiència de Catalunya. El fill d’aquest, Manuel de Ferrer i Sitges, amplià la propietat, tot i que pel fet de ser austriacista va veure segrestats els seus béns per ordre del rei borbó Felip V. L’any 1776 Can Deu era venut en encant públic per voluntat de la propietària, Mariana de Ferrer. La compradora fou Anna Maria Derrer per 22.500 lliures catalanes. En mans de la nova propietària i dels seus descendents, els Amat i els Mornau, es va construir el molí (dit d’en Mornau), s’amplià la casa i augmentaren els establiments de rabassa morta de vinya.