LA LLANERA

Rentador de llana del 1915

Els grans productors de llana espanyols van fundar La Lanera Española, SA per poder vendre llana ja sortejada, desgreixada i pentinada als industrials catalans. El rei Alfons XIII i molts nobles n’eren accionistes, i l’arquitectura de l’edifici va voler traduir-ho en un aspecte exterior de dignitat elaborada. El projecte dels edificis i l’organització de la producció van encarregar-se a enginyers belgues; belgues eren també els encarregats de les diferents seccions quan la fàbrica va començar de funcionar.

El volum principal té dues parts diferenciades, tractades, però, amb el mateix maó ceràmic i amb un nivell de detall semblant.

El bloc del sud, sobre la carretera, constitueix la façana principal i contenia les oficines i dos habitatges. Juntament amb el jardí triangular del davant, i el volum cilíndric immediat a l’entrada de la tanca, organitzava l’accés de representació.

La Llanera. Foto: Lluís Fernàndez

Al nord, la part productiva tenia una organització molt travada: els espais de treball es disposaven en dues plantes, amb una línia de pilars cada tres metres i mig a baix, i cada set metres a dalt. La planta superior s’il·luminava gràcies a les obertures de la teulada de dent de serra, i deixava un pati allargat al mig que arribava fins a baix: aquest pati convertia l’espai interior, a tots dos nivells, en dues naus paral·leles de quinze metres d’amplada, i resolia l’entrada de llum natural al mig de la planta baixa.

La caldera i la màquina de vapor es situaven en un volum sobre la façana est, molt enrere respecte de la façana principal; el projecte preveia la construcció futura d’un edifici simètric al principal que havia de centrar aquesta sala de calderes.

Va construir-se també, a l’altre costat de la carretera i cap al pont, un edifici d’habitatges per als encarregats, de dues plantes i amb accés per corredor sobre un pati central, avui desaparegut.

MOLÍ DE L’ORIAC

La família Oriac n’era propietària des del segle XVII

El molí de l’Oriac –antigament conegut com el molí Nou de Jonqueres– es documenta des del 1605, quan Pau Llobet, pagès de la parròquia de Jonqueres, el va rebre en establiment. Al final d’aquell segle, va comprar-lo Carles Oriac, pagès de Sant Julià d’Altura. Entre els segles XVII i XVIII consta com a molí fariner de dues moles que els Oriac van donar en arrendament diverses vegades a moliners d’ofici. Rebia l’aigua captada a la presa del Rieral per una sèquia que venia de la sortida del molí d’en Mornau.

Pla que ocupava el molí de l’Oriac
Foto: Lluís Fernàndez

Com la majoria de molins d’aquest tram del Ripoll, durant el primer quart del segle XIX el de l’Oriac es transformà per moure maquinària tèxtil, tot i que va mantenir en funcionament dos parells de moles per moldre gra. L’any 1870, Antònia Oriac i Amat donà permís a l’arrendatari per instal·lar-hi una turbina i, el 1894, Joan Oriac Barata va oferir a l’Ajuntament la possibilitat d’utilitzar el molí de l’Oriac per fer pujar l’aigua dels seus pous, situats arran del Ripoll, fins a la ciutat per proveir-la d’aigua. Al cap de dos anys, Joan Saus Fainé va adquirir el mas Oriac i el molí, i continuà amb el projecte de subministrament d’aigua a la ciutat, tot i que mai no es va fer efectiu.

Pels volts del 1940, el molí estava gairebé enrunat i, en construir la fàbrica Casanoves en el mateix indret, el vell edifici quedà gairebé desaparegut. Tot el conjunt industrial va ser enderrocat als anys noranta i ara només en queda, com a vestigi visible, una xemeneia del vapor. El terreny continua tenint la qualificació de sòl industrial, de manera que ben aviat s’hi podrà veure construïda una nova nau.

MOLÍ D’EN MORNAU

Té tantes finestres com dies té l’any

Es tracta d’un dels edificis industrials més emblemàtics del terme municipal. És de propietat privada, però forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sabadell. Ara mateix es troba en un estat ruïnós i la seva conservació i rehabilitació depèn de la sensibilitat i voluntat dels propietaris, com també de la intervenció de l’administració local.

Molí d’en Mornau amb la Mola al fons. Foto: Lluís Fernàndez

L’edifici que es conserva es va construir sobre les ruïnes d’un antic molí documentat a mitjan segle XVI. Aleshores ja era molí paperer, dedicat a fer paper blanc i d’estrassa. Però els canvis d’ús d’aquest molí es van succeir en pocs anys. Després del 1557 fou draper i el 1613 era una farga de claus. El 1622 s’hi molien els minerals que componen la pólvora. Entre 1664 i 1698, el molí fou arrendat per un calderer, que segurament el devia fer servir com a farga d’aram, per allisar les planxes de perols i calderes. Un cop mort, els propietaris de Can Deu el van adquirir en subhasta pública, tot i que estava mig derruït. Uns vuitanta anys més tard hi van fer construir el molí paperer que correspon a l’edifici actual.

També es coneix com el molí de Ca l’Estruc o de les Finestres, perquè diuen que té tantes finestres com dies té l’any, però de seguida es pot observar que, tot i haver-n’hi moltes, tampoc no en són tantes. Aquesta quantitat d’obertures es deu a la dedicació paperera del molí, ja que les dues plantes superiors eren assecadors per estendre-hi fulls de paper. L’edifici que es conserva va ser construït el 1783 i la producció principal fins al 1905 era de paper de fumar.

Tanmateix, la dedicació paperera no fou exclusiva. Abans del 1830, el segon salt d’aigua del molí ja s’aprofitava per moure màquines de fabricar draps de llana i de cotó. Les màquines tèxtils van ocupar part de l’edifici fins ben entrat el segle XX.

Vegeu el molí d’en Mornau a la Viquipèdia i a l’Enciclopèdia.cat.

FONT DEL MOLÍ D’EN MORNAU

També anomenada mina de Ca l’Estruc

Abans principalment hi anaven a buscar aigua els treballadors del molí, però d’uns anys ençà més aviat ho fan els habitants del barri de Can Deu. Una paret de totxos tapa la boca de la mina. Davant hi ha un mur adossat que serveix de banc. El doll de la deu és abundant i surt d’un broc de ferro.

El fet d’estar situada a mitja costa de Can Deu permet una bona vista del molí d’en Mornau. Tanmateix, l’entorn podria estar en més bones condicions.

MOLÍ D’EN GALÍ

Un dels molins més recents del terme

Molí d’en Galí. Foto: Lluís Fernàndez

El d’en Galí és un dels molins més moderns del tram sabadellenc del Ripoll. Va ser construït entre el 1774 i el 1775 per Ignasi i Francesc Galí, pare i fill, fabricants de draps de Terrassa, després de molts conflictes per l’oposició que hi presentaren altres usuaris de l’aigua del riu, com ara els propietaris dels molins d’en Font i de l’Amat. Finalment el molí es construí, amb un únic salt d’aigua i amb dos batans destinats a netejar i enfortir draps de llana. L’any 1864 tenia una roda de 30 pams de diàmetre i 10 pams d’ample, que feia una força de 20 CV i ja movia maquinària tèxtil. El 1895 hi havia una màquina de vapor de 24 CV. Actualment, l’edifici acull una empresa en ple funcionament i del mecanisme del molí ja no en queda res, només les estructures de les sèquies i les mines que hi conduïen l’aigua.

L’edifici d’en Galí es construí arran d’un molí anterior i avui desaparegut. Es tracta del d’en Sallent, vinculat al mas Sallent (actualment Can Deu), del final del segle xiii i que sempre es dedicà a moldre farina. Tingué dues moles i hi hagué un noc o batà. A partir del 1800 se’n perd la pista i sembla que es va anar enrunant progressivament. Es trobava al sud-est del molí d’en Galí, entre aquest edifici i el riu Ripoll. Allà podrien quedar encara algunes restes soterrades de la sèquia i la bassa.

Ambdós molins són exemples característics de dues èpoques i dues dedicacions diferents. D’una banda, el molí d’en Sallent, d’origen medieval, era fariner i vinculat a un mas. Molí i mas formaven part del domini d’uns senyors feudals que els establien a canvi de censos als pagesos que hi vivien i treballaven. D’altra banda, el molí d’en Galí és una construcció del final del segle xviii que es pot considerar ja industrial, feta per uns fabricants del tèxtil.

FONT DEL CORRÓ (desapareguda)

Al mig de la Verneda de Can Deu

Font del Corró (desapareguda). Foto: Lluís Fernàndez

Aquesta font va desaparèixer just després de publicar el llibre Quatre itineraris pel Ripoll a Sabadell, a la primavera del 2004. Consistia en un tub d’uralita d’on sortia aigua força abundosa, canalitzada per un reguerot. Alguns hortolans l’aprofitaven ocasionalment per regar. El nom provenia del fet que, uns quants anys abans, al costat de la font hi havia un corró de pedra dels que servien per batre a les eres. Del camí estant se’n veia la pica.

FONT DE LA TEULA

Els hortolans en fan servir l’aigua

Font de la Teula. Foto: Lluís Fernàndez

Font de molta anomenada, arranjada per una escola taller municipal l’any 1993. El cos central de la deu, que té dos brocs, llueix una teula a manera de barret, col·locada per tal de fer honor al seu nom. Abans dels aiguats del 1962, davant de la font hi havia un gorg on es banyava el jovent. A la dècada del 1930, la secció de cultura física de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar s’aplegava als plans de sobre la font per practicar exercicis de gimnàstica, que llavors eren una novetat.

FONT DELS PLÀTANS

També anomenada font dels Gossos

Font dels Plàtans. Foto: Lluís Fernàndez

La font dels Plàtans i el mur d’on brolla es van construir després dels aiguats del 1962 per sostenir el camí del Rieral. És, per tant, una deu moderna, que recull aigua de les filtracions de les mines que la Companyia d’Aigües de Sabadell té al torrent de Ribatallada. A la mateixa paret de formigó també raja l’aigua del torrent i, quan n’hi ha molta, sobreïx per dalt. Soterrada, hi ha la sèquia que rega l’horta de la Font dels Plàtans i que arriba fins al molí d’en Mornau.

CAMÍ DEL RIERAL

Duu al molí del Rieral

Camí del Rieral a la verneda de Can Deu. Foto: Lluís Fernàndez

Aquest és el camí que mena al molí del Rieral, edificació que es troba un xic més amunt, abans de Can Messeguer, dins el terme municipal de Castellar del Vallès. Precisament en aquest tram el traçat coincideix amb el del camí que anava a Castellar Vell, per la qual cosa també es coneix per camí de Castellar.

TORRENT DE RIBATALLADA

Neix en un indret amb ribes tallades i alteroses

Rep aquest nom el torrent fruit de la unió dels de Guinard i de Gotelles. Transcorre des de sota la masia de Ribatallada fins al Ripoll. L’últim tram limita els termes municipals de Castellar del Vallès i Sabadell.

Torrent de Ribatallada. Foto: Lluís Fernàndez

Juntament amb el de Colobrers, el torrent de Ribatallada és un dels indrets més rics i més ben conservats de tot el rodal de Sabadell. La vegetació variada, exuberant i poc degradada de Ribatallada és un tresor extraordinari que hauríem de fer els possibles per llegar-lo intacte a les generacions futures. Hi trobem bosc d’alzinar, combinat amb roures, i arbres de ribera com ara pollancres, àlbers, avellaners i salzes, sobretot al vessant obac. Al vessant solell, ben contrastat, hi predomina la pineda. Al tram final també hi ha plàtans plantats. A més, la vegetació de bardissa hi té una espectacular preponderància, amb esbarzers, heures, roldor, arítjol, gavarreres, arç blanc, vidalba, aranyoners… Aquestes espècies troben a Ribatallada la humitat i la llum necessàries per configurar una vegetació molt espessa de plantes enfiladisses i punxents.

L’aigua de Ribatallada ha estat molt apreciada pels sabadellencs durant una colla anys. Això es deu al fet que al segle XIX es va construir una xarxa de mines subterrànies i un pantà aprofitant l’abundància d’aigua de l’aqüífer que hi ha al subsòl del torrent. D’aquesta manera es podia subministrar aigua a la ciutat. Actualment la Companyia d’Aigües de Sabadell continua sent propietària de tot aquest conjunt patrimonial de conduccions que, amb l’arribada d’aigua del Llobregat, va deixar d’estar connectat a la xarxa de consum domèstic.

Vegeu el torrent de Ribatallada a la Viquipèdia.