COVES DEL TAULÍ I CAN PUIGGENER

Sector amb tres nuclis de coves als anys 40 i 50

D22-F6Com en altres punts de les costes del Ripoll, aquí també hi va haver immigrants vivint en coves. En aquest sector, la majoria es localitzaven darrere el parc del Taulí, a l’inici del gran pendent que baixa cap al riu des del carrer de Francesc Izard fins al d’Agnès Armengol. Formaven un sol rengle en tres zones ben diferenciades: sobre el molí d’en Torrella, sota el Taulí i sota el barri de Can Puiggener. L’any 1946 hi havia un total de 37 coves habitades; el 1955 en quedaven 22, i el 1957 encara en 14 s’hi estava gent.

Actualment resten una vintena de coves, situades just al darrere de l’hospital, a les cotes més elevades del pendent. La superfície oscil·la entre els 5 m2, la més petita, d’una sola cambra, i els 20 m2 les més grans, amb dues cambres i un petit passadís. En un dels casos hi ha una finestra a més de la porta.

Anuncis

EL MOLÍ D’EN FONT

El molí documentat des de més antic

El molí d’en Font havia estat sempre a la riba esquerra del Ripoll, al bell mig d’un meandre molt i molt pronunciat. Però l’aigua de les riuades del 1962 va passar pel dret i va provocar greus danys, per la qual cosa es va decidir d’eliminar el meandre. L’operació va consistir a tallar el terreny natural per fer un llit artificial i més recte per a l’aigua. Per això l’edifici va quedar des d’aleshores a la riba dreta del riu.

2369a

Molí d’en Font després de la nevada del 1962. Foto: Josep Busoms Domènech. Arxiu Fotogràfic de la UES

Tenim constància que l’any 973 en aquest meandre hi havia el primer molí de tot aquest tram del Ripoll. Al segle xi era un molí compartit per diverses persones que, per torns, tenien dret a moldre unes hores concretes. Pels volts del 1050, i gràcies a un testament, el monestir de Sant Llorenç del Munt rebé el molí. El monestir fou senyor del molí d’en Font i de l’antecessor del de l’Amat fins almenys al segle XVIII, i obligava la gent dels seus dominis a reparar-los, a anar-hi a moldre i a pagar-ne rendes. Els documents, doncs, proven que no foren pas els monjos de Sant Llorenç del Munt els que construïren molins i sèquies al Ripoll, tal com s’ha cregut tradicionalment, sinó que només n’adquiriren el domini senyorial.

El monestir donà en establiment aquesta propietat als habitants del mas Hortals –després Fossar i, finalment, Can Català–. Fou, doncs, el molí fariner vinculat a Can Català, tot i que el menaven moliners d’ofici, que en pagaven arrendament.

A la primeria del segle XVIII, el molí estava derruït, però després consta com un molí draper en ple funcionament, i ho fou tot aquell segle. A l’inici del segle XIX s’hi introduí el tèxtil i fou arrendat i sotsarrendat per diversos fabricants. La roda hidràulica encara es mantenia l’any 1902, tot i que coexistia amb una màquina de vapor.

LA LLANERA

Rentador de llana del 1915

Els grans productors de llana espanyols van fundar La Lanera Española, SA per poder vendre llana ja sortejada, desgreixada i pentinada als industrials catalans. El rei Alfons XIII i molts nobles n’eren accionistes, i l’arquitectura de l’edifici va voler traduir-ho en un aspecte exterior de dignitat elaborada. El projecte dels edificis i l’organització de la producció van encarregar-se a enginyers belgues; belgues eren també els encarregats de les diferents seccions quan la fàbrica va començar de funcionar.

El volum principal té dues parts diferenciades, tractades, però, amb el mateix maó ceràmic i amb un nivell de detall semblant.

El bloc del sud, sobre la carretera, constitueix la façana principal i contenia les oficines i dos habitatges. Juntament amb el jardí triangular del davant, i el volum cilíndric immediat a l’entrada de la tanca, organitzava l’accés de representació.

La Llanera

La Llanera. Foto: Lluís Fernàndez

Al nord, la part productiva tenia una organització molt travada: els espais de treball es disposaven en dues plantes, amb una línia de pilars cada tres metres i mig a baix, i cada set metres a dalt. La planta superior s’il·luminava gràcies a les obertures de la teulada de dent de serra, i deixava un pati allargat al mig que arribava fins a baix: aquest pati convertia l’espai interior, a tots dos nivells, en dues naus paral·leles de quinze metres d’amplada, i resolia l’entrada de llum natural al mig de la planta baixa.

La caldera i la màquina de vapor es situaven en un volum sobre la façana est, molt enrere respecte de la façana principal; el projecte preveia la construcció futura d’un edifici simètric al principal que havia de centrar aquesta sala de calderes.

Va construir-se també, a l’altre costat de la carretera i cap al pont, un edifici d’habitatges per als encarregats, de dues plantes i amb accés per corredor sobre un pati central, avui desaparegut.

MOLÍ DE L’ORIAC

La família Oriac n’era propietària des del segle XVII

El molí de l’Oriac –antigament conegut com el molí Nou de Jonqueres– es documenta des del 1605, quan Pau Llobet, pagès de la parròquia de Jonqueres, el va rebre en establiment. Al final d’aquell segle, va comprar-lo Carles Oriac, pagès de Sant Julià d’Altura. Entre els segles XVII i XVIII consta com a molí fariner de dues moles que els Oriac van donar en arrendament diverses vegades a moliners d’ofici. Rebia l’aigua captada a la presa del Rieral per una sèquia que venia de la sortida del molí d’en Mornau.

Pla que ocupava el molí de l'Oriac

Pla que ocupava el molí de l’Oriac
Foto: Lluís Fernàndez

Com la majoria de molins d’aquest tram del Ripoll, durant el primer quart del segle XIX el de l’Oriac es transformà per moure maquinària tèxtil, tot i que va mantenir en funcionament dos parells de moles per moldre gra. L’any 1870, Antònia Oriac i Amat donà permís a l’arrendatari per instal·lar-hi una turbina i, el 1894, Joan Oriac Barata va oferir a l’Ajuntament la possibilitat d’utilitzar el molí de l’Oriac per fer pujar l’aigua dels seus pous, situats arran del Ripoll, fins a la ciutat per proveir-la d’aigua. Al cap de dos anys, Joan Saus Fainé va adquirir el mas Oriac i el molí, i continuà amb el projecte de subministrament d’aigua a la ciutat, tot i que mai no es va fer efectiu.

Pels volts del 1940, el molí estava gairebé enrunat i, en construir la fàbrica Casanoves en el mateix indret, el vell edifici quedà gairebé desaparegut. Tot el conjunt industrial va ser enderrocat als anys noranta i ara només en queda, com a vestigi visible, una xemeneia del vapor. El terreny continua tenint la qualificació de sòl industrial, de manera que ben aviat s’hi podrà veure construïda una nova nau.

MOLÍ D’EN MORNAU

Té tantes finestres com dies té l’any

Es tracta d’un dels edificis industrials més emblemàtics del terme municipal. És de propietat privada, però forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de Sabadell. Ara mateix es troba en un estat ruïnós i la seva conservació i rehabilitació depèn de la sensibilitat i voluntat dels propietaris, com també de la intervenció de l’administració local.

Molí d'en Mornau amb la Mola al fons

Molí d’en Mornau amb la Mola al fons. Foto: Lluís Fernàndez

L’edifici que es conserva es va construir sobre les ruïnes d’un antic molí documentat a mitjan segle XVI. Aleshores ja era molí paperer, dedicat a fer paper blanc i d’estrassa. Però els canvis d’ús d’aquest molí es van succeir en pocs anys. Després del 1557 fou draper i el 1613 era una farga de claus. El 1622 s’hi molien els minerals que componen la pólvora. Entre 1664 i 1698, el molí fou arrendat per un calderer, que segurament el devia fer servir com a farga d’aram, per allisar les planxes de perols i calderes. Un cop mort, els propietaris de Can Deu el van adquirir en subhasta pública, tot i que estava mig derruït. Uns vuitanta anys més tard hi van fer construir el molí paperer que correspon a l’edifici actual.

També es coneix com el molí de Ca l’Estruc o de les Finestres, perquè diuen que té tantes finestres com dies té l’any, però de seguida es pot observar que, tot i haver-n’hi moltes, tampoc no en són tantes. Aquesta quantitat d’obertures es deu a la dedicació paperera del molí, ja que les dues plantes superiors eren assecadors per estendre-hi fulls de paper. L’edifici que es conserva va ser construït el 1783 i la producció principal fins al 1905 era de paper de fumar.

Tanmateix, la dedicació paperera no fou exclusiva. Abans del 1830, el segon salt d’aigua del molí ja s’aprofitava per moure màquines de fabricar draps de llana i de cotó. Les màquines tèxtils van ocupar part de l’edifici fins ben entrat el segle XX.

Vegeu el molí d’en Mornau a la Viquipèdia i a l’Enciclopèdia.cat.

FONT DEL MOLÍ D’EN MORNAU

També anomenada mina de Ca l’Estruc

Font del Molí d'en MornauAbans principalment hi anaven a buscar aigua els treballadors del molí, però d’uns anys ençà més aviat ho fan els habitants del barri de Can Deu. Una paret de totxos tapa la boca de la mina. Davant hi ha un mur adossat que serveix de banc. El doll de la deu és abundant i surt d’un broc de ferro.

El fet d’estar situada a mitja costa de Can Deu permet una bona vista del molí d’en Mornau. Tanmateix, l’entorn podria estar en més bones condicions.

MOLÍ D’EN GALÍ

Un dels molins més recents del terme

Molí d'en Galí

Molí d’en Galí. Foto: Lluís Fernàndez

El d’en Galí és un dels molins més moderns del tram sabadellenc del Ripoll. Va ser construït entre el 1774 i el 1775 per Ignasi i Francesc Galí, pare i fill, fabricants de draps de Terrassa, després de molts conflictes per l’oposició que hi presentaren altres usuaris de l’aigua del riu, com ara els propietaris dels molins d’en Font i de l’Amat. Finalment el molí es construí, amb un únic salt d’aigua i amb dos batans destinats a netejar i enfortir draps de llana. L’any 1864 tenia una roda de 30 pams de diàmetre i 10 pams d’ample, que feia una força de 20 CV i ja movia maquinària tèxtil. El 1895 hi havia una màquina de vapor de 24 CV. Actualment, l’edifici acull una empresa en ple funcionament i del mecanisme del molí ja no en queda res, només les estructures de les sèquies i les mines que hi conduïen l’aigua.

L’edifici d’en Galí es construí arran d’un molí anterior i avui desaparegut. Es tracta del d’en Sallent, vinculat al mas Sallent (actualment Can Deu), del final del segle xiii i que sempre es dedicà a moldre farina. Tingué dues moles i hi hagué un noc o batà. A partir del 1800 se’n perd la pista i sembla que es va anar enrunant progressivament. Es trobava al sud-est del molí d’en Galí, entre aquest edifici i el riu Ripoll. Allà podrien quedar encara algunes restes soterrades de la sèquia i la bassa.

Ambdós molins són exemples característics de dues èpoques i dues dedicacions diferents. D’una banda, el molí d’en Sallent, d’origen medieval, era fariner i vinculat a un mas. Molí i mas formaven part del domini d’uns senyors feudals que els establien a canvi de censos als pagesos que hi vivien i treballaven. D’altra banda, el molí d’en Galí és una construcció del final del segle xviii que es pot considerar ja industrial, feta per uns fabricants del tèxtil.