FONT DE LA TEULA

Els hortolans en fan servir l’aigua

Font de la Teula. Foto: Lluís Fernàndez

Font de molta anomenada, arranjada per una escola taller municipal l’any 1993. El cos central de la deu, que té dos brocs, llueix una teula a manera de barret, col·locada per tal de fer honor al seu nom. Abans dels aiguats del 1962, davant de la font hi havia un gorg on es banyava el jovent. A la dècada del 1930, la secció de cultura física de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar s’aplegava als plans de sobre la font per practicar exercicis de gimnàstica, que llavors eren una novetat.

FONT DELS PLÀTANS

També anomenada font dels Gossos

Font dels Plàtans. Foto: Lluís Fernàndez

La font dels Plàtans i el mur d’on brolla es van construir després dels aiguats del 1962 per sostenir el camí del Rieral. És, per tant, una deu moderna, que recull aigua de les filtracions de les mines que la Companyia d’Aigües de Sabadell té al torrent de Ribatallada. A la mateixa paret de formigó també raja l’aigua del torrent i, quan n’hi ha molta, sobreïx per dalt. Soterrada, hi ha la sèquia que rega l’horta de la Font dels Plàtans i que arriba fins al molí d’en Mornau.

CAMÍ DEL RIERAL

Duu al molí del Rieral

Camí del Rieral a la verneda de Can Deu. Foto: Lluís Fernàndez

Aquest és el camí que mena al molí del Rieral, edificació que es troba un xic més amunt, abans de Can Messeguer, dins el terme municipal de Castellar del Vallès. Precisament en aquest tram el traçat coincideix amb el del camí que anava a Castellar Vell, per la qual cosa també es coneix per camí de Castellar.

TORRENT DE RIBATALLADA

Neix en un indret amb ribes tallades i alteroses

Rep aquest nom el torrent fruit de la unió dels de Guinard i de Gotelles. Transcorre des de sota la masia de Ribatallada fins al Ripoll. L’últim tram limita els termes municipals de Castellar del Vallès i Sabadell.

Torrent de Ribatallada. Foto: Lluís Fernàndez

Juntament amb el de Colobrers, el torrent de Ribatallada és un dels indrets més rics i més ben conservats de tot el rodal de Sabadell. La vegetació variada, exuberant i poc degradada de Ribatallada és un tresor extraordinari que hauríem de fer els possibles per llegar-lo intacte a les generacions futures. Hi trobem bosc d’alzinar, combinat amb roures, i arbres de ribera com ara pollancres, àlbers, avellaners i salzes, sobretot al vessant obac. Al vessant solell, ben contrastat, hi predomina la pineda. Al tram final també hi ha plàtans plantats. A més, la vegetació de bardissa hi té una espectacular preponderància, amb esbarzers, heures, roldor, arítjol, gavarreres, arç blanc, vidalba, aranyoners… Aquestes espècies troben a Ribatallada la humitat i la llum necessàries per configurar una vegetació molt espessa de plantes enfiladisses i punxents.

L’aigua de Ribatallada ha estat molt apreciada pels sabadellencs durant una colla anys. Això es deu al fet que al segle XIX es va construir una xarxa de mines subterrànies i un pantà aprofitant l’abundància d’aigua de l’aqüífer que hi ha al subsòl del torrent. D’aquesta manera es podia subministrar aigua a la ciutat. Actualment la Companyia d’Aigües de Sabadell continua sent propietària de tot aquest conjunt patrimonial de conduccions que, amb l’arribada d’aigua del Llobregat, va deixar d’estar connectat a la xarxa de consum domèstic.

Vegeu el torrent de Ribatallada a la Viquipèdia.

POU DE GLAÇ DE RIBATALLADA

De quan no hi havia neveres

Pou de glaç de Ribatallada. Foto: Lluís Fernàndez

A Ribatallada encara hi ha dos pous de glaç. Daten de la primera meitat del segle XVIII. Són estructures construïdes sota terra, aprofitant l’aïllament que ofereix el subsòl, amb la finalitat de conservar en blocs ben tallats el glaç fabricat en basses properes durant l’hivern i així poder-lo vendre a l’estiu a hospitals i a cases benestants.

El pou més proper a la casa fa 7,60 m de diàmetre i 9,40 m de fondària. És cobert per una volta rebaixada, part de la qual queda integrada dins de construccions. L’altre pou, situat més avall, fora del camí, té un diàmetre de 7,16 m i una fondària de 10,50 m. La coberta és una volta hemisfèrica rebaixada. Sembla que també el van utilitzar com a dipòsit d’aigua.

PANTÀ DE RIBATALLADA

Subministrà aigua a la ciutat entre 1895 i 1962

Pantà de Ribatallada. Foto: Joan Canudas, 1962

Fou construït el 1895, sota mateix de la masia castell de Ribatallada. Tenia una capacitat de 10.000 m³ i s’alimentava de les aigües de la mina de Ribatallada. A partir del 1901 també començà a nodrir-se de la mina del torrent de Gotelles. Va ser una de les principals fonts de proveïment d’aigua a la ciutat, fins que els aiguats de 1962 el van inutilitzar. Estava format per un mur de contenció que retenia l’aigua i una comporta de ferro que permetia regular-ne la sortida cap a l’antiga mina de Ribatallada.

MASIA CASTELL DE RIBATALLADA

Encimbellada dalt d’un turó

Masia del terme de Castellar del Vallès i parròquia de Sant Julià d’altura. El lloc és documentat l’any 1060 i el castell, l’any 1080. L’any 1136 el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV el donà en feu al senescal Guillem Ramon. L’any 1310 Gastó de Montcada establí el castell als Clasquerí, senyors de Castellar del Vallès. A la segona meitat del segle xiv hi tenien drets els Pera de Ribatallada, els Togores (emparentats amb els anteriors) i els Clasquerí. Al final del segle xiv ja es parla del mas de Ribatallada i d’una família pagesa cognominada Ribatallada. Per tot plegat, encara avui els historiadors no saben del cert si aquesta edificació era un castell, una masia o una casa fortificada, perquè el castell també podia haver estat on hi ha les restes dites de la Moreria.

Masia castell de Ribatallada. Foto: Lluís Fernàndez

La masia i la família Ribatallada van tenir continuïtat des de les primeres referències documentals del segle xiv fins a l’any 1802, en què morí solter el darrer hereu Ribatallada. En el decurs d’aquests 600 anys diverses línies cabaleres Ribatallada han continuat fins als nostres dies a Castellar del Vallès o a Sant Cugat, on ha quedat com a nom de la rambla. L’any 1653 consta que la casa tenia capella pròpia dedicada a sant Ramon. Al segle xviii es comencen a aprofitar les aigües del lloc i es construeixen dos pous de glaç.

Després de la mort del darrer hereu Ribatallada, la propietat passà al renebot Miquel Juliana Torres, important propietari de Castellar. La incorporació del patrimoni Ribatallada va proporcionar encara més ascendència social a la família, fins al punt que tingueren pretensions de noblesa i van arribar a falsificar els seus orígens pagesos. L’any 1879 Ignasi Juliana de Ribatallada i Albert va vendre la finca a la Societat de Propietaris de la Mina d’Aigües de Sabadell per 11.250 duros. La propietat tenia llavors 74 ha d’extensió –dedicades majoritàriament a vinya–, la masia i els dos pous de glaç.

FONT DEL SURO

Prop d’unes alzines sureres

Font del Suro. Foto: Lluís Fernàndez

La font del Suro recull diversos escorrims d’aigua que procedeixen de la font dels Capellans, com també del torrent que hi va a parar. De fet, aquesta deu és de construcció molt recent. Fins fa poc la font del Suro era uns metres més avall, també a l’esquerra del camí, just abans d’arribar al revolt següent, el de les alzines sureres. Val a dir que la presència d’aquestes sureres és del tot excepcional i ens indica que aquí hi ha un aflorament de substrat silícic.

FONT DELS CAPELLANS

Diuen que no coneix sequera

Font dels Capellans. Foto Lluís Fernàndez

Al segle XVIII ja se l’anomenava així. Recull l’aigua del torrent dels Capellans, afluent del de Ribatallada. Dins l’arcada hi ha una portella que dóna pas a la mina. Avui és propietat de la Companyia d’Aigües de Sabadell i continua sent molt visitada.

ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ D’ALTURA

El campanar ens mostra elements dels segles XI al XVIII

Sant Julià és un vell territori de quan el país era administrat per parròquies. Malgrat que les primeres notícies que en coneixem són del segle xi, tots els indicis ens parlen d’una ocupació molt anterior. Entre els segles XI i XIV depenia del castell de Ribatallada i fins i tot podria ser que hagués estat la capella del castell. Tanmateix, al segle XIV Sant Julià passà a dependre del castell de Terrassa.

Sant Julià d’Altura. Foto: Lluís Fernàndez

La parròquia de Sant Julià formava part de la Universitat Forana de Sant Pere de Terrassa, que era independent de la ciutat de Terrassa des del segle xvi. Ara fa cent anys, el 1904, Terrassa i Sabadell es van repartir aquest territori quan va desaparèixer el poble de Sant Pere. Les crisis del món rural dels segles xvii a xix van sentenciar, tot i que amb petites revifalles, l’activitat parroquial. A mitjan segle xx, com a parròquia va començar a pertànyer al barri de Ca n’Oriac.

S’hi van fer obres importants el 1611, quan, seguint les premisses del Concili contrareformista de Trento, es va construir l’ampli edifici actual, d’estil renaixentista, encara que avui es presenta molt modificat a causa de l’incendi que va sofrir al començament de la Guerra Civil del 1936. És un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, desenvolupada entre dos cossos verticals, el campanar a ponent i la cúpula del presbiteri a llevant, que ens dóna la imatge característica d’aquest conjunt.

L’edifici és en general una construcció de l’inici del segle XVII, tot i que conserva restes de l’xi al mur de tramuntana. El campanar ens en dóna una cronologia completa, que va des del segle xi –quan era un campanar de paret–, passant pels segles XIII i XV –quan es va transformar en una torre–, fins a l’ampliació octavada del final del segle XVII.

Vegeu l’església de Sant Julià d’Altura a la Viquipèdia.