MOLÍ D’EN TORRELLA

Un dels molins més grans i emblemàtics del Ripoll

Molí d'en Torrella

Molí d’en Torrella. Foto: C. P.

És un dels molins més representatius del Ripoll, ja que les seves restes exemplifiquen perfectament les transformacions successives que han protagonitzat aquestes edificacions amb el pas dels anys. La façana nord conserva encara les traces de diversos salts d’aigua, les rodes verticals i les turbines modernes per generar electricitat. Rehabilitar-lo comportaria un valor afegit extraordinari al parc fluvial del Ripoll. Ara és de l’Ajuntament, després que el comprés al Ministeri d’Hisenda, que n’era propietari des dels anys setanta, quan va fer fallida l’empresa que hi havia.

L’edifici actual correspon bàsicament a les intervencions del primer quart del segle XIX, amb les quals s’aconseguí optimitzar al màxim els saltants. En aquell moment es convertí en un dels molins de la indústria tèxtil més grans del Ripoll gràcies al fort pendent que aconseguia l’aigua. Tanmateix, mantenia els batans i el casal del molí fariner, que encara es pot veure avui. Abans, pels volts del 1750, Bartomeu Amat l’havia adquirit i entre 1820 i 1830 els seus successors hi havien fet profundes transformacions.

Molí d'en TorrellaPerò el molí venia d’antic. L’any 999 es documenta en aquest indret el molí de la Garriga, que formava part del mas del mateix nom. Des del segle XI, en foren senyors els de la casa de Sobarber i el monestir de Santa Eulàlia del Camp, que establiren mas i molí a diverses generacions de la família Garriga.

Entre els segles XIII i XVI, havia estat un molí fariner amb dos parells de moles que rebien l’aigua de la mateixa sèquia que regava l’horta de la Garriga, situada on avui hi ha la fàbrica de Cal Castelló. Des del 1527 foren possessors del molí membres de la família Torrella, que li van donar el nom actual i que, a l’inici del segle XVII, hi instal·laren un giny draper que coexistí amb les moles farineres.

VIA ROMANA

Passava pel costat del pont de la Salut

Abans de la construcció del pont de la Salut, el camí ral de Sabadell a Caldes de Montbui, hereu de l’antiga via romana, travessava el Ripoll per un gual situat davant del molí d’en Torrella. Les riuades de l’any 1962 van posar al descobert, davant del molí, un paviment d’època romana. L’any 1998 una intervenció arqueològica motivada per les obres de condicionament del Ripoll va permetre localitzar a la riba esquerra del riu les restes de la solera de preparació d’un camí amb material d’època romana. La part superior del camí s’havia transformat i destruït amb la construcció del pont. Aquest vial d’època romana (segle I dC) podria correspondre a la via Augusta al seu pas per Sabadell.

CAMÍ VELL DE CALDES

Hereu de l’antiga via romana

El camí ral de Caldes va aprofitar el traçat de l’antiga via romana, sobretot a la baixada al gual del Ripoll. L’any 1021 apareix documentada una via que passava pel costat del molí que avui coneixem per d’en Torrella. El 1373 un altre document cita explícitament el camí que de Sabadell va a Caldes de Montbui. El pla de carreteres i camins veïnals de la Diputació de Barcelona de l’any 1857 preveia tres nous camins –aprofitant part del traçat dels antics– que havien d’unir Sabadell amb Caldes, Polinyà i Granollers per Santa Perpètua. Això comportà l’inici de la construcció del nou camí de Caldes l’any 1862, que en alguns sectors es sobreposà a l’antic i en d’altres l’esborrà completament. Cal tenir en compte que el tram mitjà del Ripoll es caracteritza per tenir talussos alts i no es pot travessar per qualsevol indret, per la qual cosa són comptats els passos naturals existents, els quals s’han aprofitat al llarg dels segles.

RIU TORT

Riu curt i sinuós, ric en vegetació

Neix prop del cementiri de Castellar del Vallès i desguassa al Ripoll passat el turó d’Arraona, just abans d’arribar al pont de la Salut. L’últim tram és força sinuós, per la qual cosa devia prendre el nom de Tort. Antigament, en passar per la fàbrica Ricart feia una gran volta coneguda pel meandre del Toixó. Les terres que quedaven entre el riu Tort i el Ripoll ja es regaven al segle XIV.

TURÓ D’ARRAONA

Emplaçament del castell d’Arraona

Turó Arraona LFL

Turó d’Arraona. Foto: Lluís Fernàndez

En aquest esperó de terreny entre els rius Ripoll i Tort s’aixecava el castell d’Arraona, que va ser un dels elements fundacionals del que ara és el municipi de Sabadell. L’edificació devia ser senzilla i ha deixat molt poques restes arqueològiques. El castell apareix documentat per primera vegada l’any 1049, tot i que el terme d’Arraone s’esmenta ja a mitjan segle X. Era l’enclavament dels poders feudals delegats del comte de Barcelona en aquesta zona del Vallès. Els senyors d’Arraona tenien el domini sobre terres, béns i persones i van ser els promotors del mercat de Sabadell, que va esdevenir el nucli originari de la ciutat actual. A partir del segle XIV, el castell va formar part del patrimoni reial i progressivament va anar perdent importància davant la creixent vila de Sabadell. Al segle XVIII ja estava derruït i gairebé oblidat del tot.

TERRASSA FLUVIAL

Terme geològic, visible al Ripoll

Plans d'Arraona

Els plans d’Arraona i l’horta d’Arraona, dues terrasses fluvials. Foto: C. P.

En geologia, les terrasses són els graons que hi pot haver al costat d’un riu, provocats per l’erosió al llarg de milers d’anys. En un moment remot, l’aigua va començar a passar per una superfície molt ampla, tot fent esses generoses. Amb el pas dels mil·lennis, i sobretot a causa d’un refredament del clima i per tant d’una baixada del nivell del mar, el riu es va anar enfonsant progressivament cap al centre i va abandonar terreny al costat, que ara queda per sobre de l’aigua però per sota del marge més alt. Aquests pisos intermedis s’anomenen terrasses.

En diversos indrets del Ripoll es poden observar quatre graons diferents. És el cas, per exemple, de la vista del costat esquerre de la Caseta de les Aigües. El primer graó seria el sòl del Taulí, el segon equivaldria al terreny pla del costat superior esquerre de la Caseta, una altra terrassa coincidiria aproximadament amb el camí que hi porta i la darrera és el llit actual del riu.

Les terrasses formades a la plana al·luvial del quaternari han esdevingut un terreny pla i ric en sediments i minerals. Com que queden arrecerades en els meandres, són espais protegits de les fortes avingudes d’aigua i es consideren molt aptes per al conreu.

CASETA DE LES AIGÜES

Va subministrar aigua a la ciutat del 1913 al 1967

La Caseta de les Aigües allotja un sistema de bombament per captar les aigües subterrànies del Ripoll. El mecanisme consisteix en unes mines d’absorció –situades sota les graves del riu–, un pou per recollir l’aigua, una bomba i un motor per elevar-la fins al pla de la ciutat. Quan el sistema va entrar en funcionament l’any 1913, l’aigua es conduïa fins al Templet de les Aigües –situat entre els carrers de Vilarrúbies, el Taulí i Sant Miquel, avui desaparegut–, on hi havia els clarificadors. Més endavant, en construir-se la Torre de l’Aigua, l’aigua recollida s’emmagatzemava en aquest dipòsit elevat per després distribuir-la per la ciutat.

Caseta de les Aigües

Caseta de les Aigües. Foto: Cesc Prat

La Caseta es va acabar de construir l’any 1927 sota la direcció de l’arquitecte municipal, Josep Renom. Es tracta d’un edifici de planta quadrada i coberta a quatre aigües. Al centre de la sala de la planta baixa hi ha el pou circular amb el sistema de bombament; el pis servia d’habitatge on vivia el vigilant.

A partir de l’any 1952 les instal·lacions van entrar en un desús progressiu a causa de l’arribada d’aigües del Llobregat. Finalment, l’any 1967, ja força deteriorades, van quedar inutilitzades. Tanmateix, en el moment de publicar aquesta guia s’estan acabant les obres per tornar a pujar aigua, ara per regar el parc del Taulí, aprofitant part de les antigues instal·lacions..

COVES DEL TAULÍ I CAN PUIGGENER

Sector amb tres nuclis de coves als anys 40 i 50

D22-F6Com en altres punts de les costes del Ripoll, aquí també hi va haver immigrants vivint en coves. En aquest sector, la majoria es localitzaven darrere el parc del Taulí, a l’inici del gran pendent que baixa cap al riu des del carrer de Francesc Izard fins al d’Agnès Armengol. Formaven un sol rengle en tres zones ben diferenciades: sobre el molí d’en Torrella, sota el Taulí i sota el barri de Can Puiggener. L’any 1946 hi havia un total de 37 coves habitades; el 1955 en quedaven 22, i el 1957 encara en 14 s’hi estava gent.

Actualment resten una vintena de coves, situades just al darrere de l’hospital, a les cotes més elevades del pendent. La superfície oscil·la entre els 5 m2, la més petita, d’una sola cambra, i els 20 m2 les més grans, amb dues cambres i un petit passadís. En un dels casos hi ha una finestra a més de la porta.

EL MOLÍ D’EN FONT

El molí documentat des de més antic

El molí d’en Font havia estat sempre a la riba esquerra del Ripoll, al bell mig d’un meandre molt i molt pronunciat. Però l’aigua de les riuades del 1962 va passar pel dret i va provocar greus danys, per la qual cosa es va decidir d’eliminar el meandre. L’operació va consistir a tallar el terreny natural per fer un llit artificial i més recte per a l’aigua. Per això l’edifici va quedar des d’aleshores a la riba dreta del riu.

2369a

Molí d’en Font després de la nevada del 1962. Foto: Josep Busoms Domènech. Arxiu Fotogràfic de la UES

Tenim constància que l’any 973 en aquest meandre hi havia el primer molí de tot aquest tram del Ripoll. Al segle xi era un molí compartit per diverses persones que, per torns, tenien dret a moldre unes hores concretes. Pels volts del 1050, i gràcies a un testament, el monestir de Sant Llorenç del Munt rebé el molí. El monestir fou senyor del molí d’en Font i de l’antecessor del de l’Amat fins almenys al segle XVIII, i obligava la gent dels seus dominis a reparar-los, a anar-hi a moldre i a pagar-ne rendes. Els documents, doncs, proven que no foren pas els monjos de Sant Llorenç del Munt els que construïren molins i sèquies al Ripoll, tal com s’ha cregut tradicionalment, sinó que només n’adquiriren el domini senyorial.

El monestir donà en establiment aquesta propietat als habitants del mas Hortals –després Fossar i, finalment, Can Català–. Fou, doncs, el molí fariner vinculat a Can Català, tot i que el menaven moliners d’ofici, que en pagaven arrendament.

A la primeria del segle XVIII, el molí estava derruït, però després consta com un molí draper en ple funcionament, i ho fou tot aquell segle. A l’inici del segle XIX s’hi introduí el tèxtil i fou arrendat i sotsarrendat per diversos fabricants. La roda hidràulica encara es mantenia l’any 1902, tot i que coexistia amb una màquina de vapor.

LA LLANERA

Rentador de llana del 1915

Els grans productors de llana espanyols van fundar La Lanera Española, SA per poder vendre llana ja sortejada, desgreixada i pentinada als industrials catalans. El rei Alfons XIII i molts nobles n’eren accionistes, i l’arquitectura de l’edifici va voler traduir-ho en un aspecte exterior de dignitat elaborada. El projecte dels edificis i l’organització de la producció van encarregar-se a enginyers belgues; belgues eren també els encarregats de les diferents seccions quan la fàbrica va començar de funcionar.

El volum principal té dues parts diferenciades, tractades, però, amb el mateix maó ceràmic i amb un nivell de detall semblant.

El bloc del sud, sobre la carretera, constitueix la façana principal i contenia les oficines i dos habitatges. Juntament amb el jardí triangular del davant, i el volum cilíndric immediat a l’entrada de la tanca, organitzava l’accés de representació.

La Llanera

La Llanera. Foto: Lluís Fernàndez

Al nord, la part productiva tenia una organització molt travada: els espais de treball es disposaven en dues plantes, amb una línia de pilars cada tres metres i mig a baix, i cada set metres a dalt. La planta superior s’il·luminava gràcies a les obertures de la teulada de dent de serra, i deixava un pati allargat al mig que arribava fins a baix: aquest pati convertia l’espai interior, a tots dos nivells, en dues naus paral·leles de quinze metres d’amplada, i resolia l’entrada de llum natural al mig de la planta baixa.

La caldera i la màquina de vapor es situaven en un volum sobre la façana est, molt enrere respecte de la façana principal; el projecte preveia la construcció futura d’un edifici simètric al principal que havia de centrar aquesta sala de calderes.

Va construir-se també, a l’altre costat de la carretera i cap al pont, un edifici d’habitatges per als encarregats, de dues plantes i amb accés per corredor sobre un pati central, avui desaparegut.